Suroar. La mirada de l’altre / 2020

“Si mires fixament l’abisme, aquest et retorna la mirada.” Nietzsche

Pensar en les Gavarres, avui en dia, és pensar en verdor, majoritàriament pels boscos que pinten el massís des de lluny. Conèixer les Gavarres també és ser còmplice de l’alzina surera i el suro.

La pedrera de La Morena de Mont-ras és en una antiga pedrera inundada. En aquest indret l’imaginari col·lectiu del massís comença a desdibuixar-se a partir dels anys 60 per extreure’n granit, destinat a la construcció de grans obres.

Amb els anys, l’avarícia posava lentament fi a la barbàrie… la ferida ja era oberta i en vindria una altra tant o més insultant. El destí va fer que el neguit d’extracció trobés una beta d’aigua i en naixés una deu, que poc a poc aniria acomiadant trenta anys d’explosions contínues, dinamita, i un fluid trànsit de camions i grues. Però la trista història convertia el forat de la pedrera -30 metres la zona més profunda- en un abocador descontrolat ple de deixalles i a la vegada una aigua que fluïa en aquest abocador i que acabà reflectint l’abisme de la societat contemporània.

Finalment, passats 40 anys de la primera agressió, després d’una neteja èpica, la pau va donar lloc al silenci i al repòs d’un lloc que convida a la contemplació i la reflexió. Aquest espai es convertí en un diàleg de silencis i afany de respecte cap a l’altre.

Aquest sentiment de cementiri i la forma, al mateix temps d’amfiteatre, que acull l’espectador,  la crida del lloc, del buit, de l’ocult i dels secrets que amagava originà dur a terme un homenatge a l’indret. D’aquesta manera apareixen el suro i la fusta, materials legítims que feien de pell a la pedra i deixen gaudir al passejant sensible de tot el que es poden dir dues cadires en silenci. 

Suroar. La mirada de l’altre